|
L'agrupament escolta Pere Quart neix fruit de la fusió entre tres agrupaments que, per diferents motius, es veuen abocats a aquesta situació de necessitat: l'agrupament Walt Disney, l'agrupament Sant Eugeni i el grup Patufets. Aquesta fusió es produeix el curs 71-72, el primer cap d'agrupament, considerat el fundador o impulsor de l'Agrupament Escolta Pere Quart, és en Jordi Colomines, i els locals on s'instal·la són els de l'Escola Ipse, al carrer Casanova 175, propietat de la Parròquia del Pilar.
L'any següent, per tal de formalitzar del tot la nova situació, es va pensar en la conveniència de buscar un nou nom per a l'agrupament. Com que eren uns temps de forta repressió franquista, amb els fets del maig del 68 a França molt presents, i justament l’any en què es va crear l'Assemblea de Catalunya, l'agrupament no podia ser aliè a aquesta realitat històrica, i van convenir que el nom havia de ser el d’una persona que representés aquest esperit. Calia que fos el nom d'alguna figura representativa del sentiment catalanista que germinava entre els joves d'aleshores.
Finalment s'optà pel nom de Pere Quart, ja que aquest gran poeta reunia les facetes, tant socials com polítiques i culturals, que volien que fos el marc en què s'hauria d'educar els nens i nenes. Sobretot, va ser escollit pel seu discurs de cloenda al Primer Festival Popular de Poesia Catalana, que va tenir lloc al Gran Price de Barcelona, el 25 d’abril de 1970, on el poeta Joan Oliver, conegut amb el pseudònim de Pere Quart, va tancar l'acte encoratjant el públic assistent (entre el qual hi havia els fundadors de l'agrupament) a entonar el crit de llibertat, amnistia, estatut d'autonomia.
Éssent fidels a aquests ideals, la primera mesura revolucionària que es va prendre, va ser que les unitats de l'Agrupament estiguessin formades per nois i noies, és a dir, una línea pedagògica fonamentada en la coeducació. Això que, vist avui dia, pot semblar molt evident i natural, no era tan fàcil de dur a terme a la Catalunya de principis dels 70. Sobretot, en un temps en què l'entitat que avui aglutina tots els agrupaments estava dividida en dos blocs: per una banda Minyons Escoltes (nois), i per l’altra Guies Sant Jordi (noies); un temps en què tan sols algunes escoles començaven a ser mixtes i qualsevol acte que apropés cap a la coeducació era vist com una perversió antinatural i grotesca.
|
Durant els següents cinc anys en Jordi Colomines va seguir sent el cap d'agrupament. Amb la seva marxa van coincidir diversos factors: per una banda, feia ben poc que la democràcia havia arribat, i el jovent català d'aleshores, sempre combatiu amb el règim, es trobava una mica desconcertat; d'altra banda, per motius logístics, l'agrupament es va veure obligat a canviar de seu. Va ser així com, l'any 1976, es va instal·lar als baixos de la Parròquia de Santa Cecília, que aleshores estava dirigida per un equip de capellans, amb Josep Maria Forn al capdavant. Això va suposar que el que havia estat consiliari des de la seva fundació, en Pere Boixaderes, es veiés obligat a abandonar el seu càrrec a favor d'un representant de Santa Cecília. El que primer es va oferir va ser el rector, Josep Maria Forn, que no acabava de lligar amb els ideals d'aquells joves escoltes, però la situació va trigar poc a normalitzar-se i el consiliari va passar a ser l’estimat i sempre valorat Josep Maria Tubau.
L'any 1979 van aparèixer dues figures que encara avui són símbols importants dins l'agrupament: el nostre fulard i l'Avi Xivato, la revista de l'agrupament. Va ser aleshores quan van arribar a caps la primera fornada provinent del propi cau, és a dir, que havien començat a Llops i havien continuat fins arribar a ser caps. El cap d'agrupament va passar a ser el Lluís Font, que feia dos anys que havia estat nomenat comissari del Sector I de Minyons. Va continuar al capdavant de l'Agrupament durant més d’un any, desprès del qual va delegar aquesta feina en tres persones: el Jaume Valls, el Jordi Freixa i la Rosa Font, s'encetava així la tradició tripartita catalana que avui ha arribat ja fins al govern. Un altre triunvirat, per exemple, va ser amb el Jordi Llorca, el Germán Català i el Xavier Parés com a caps d’agrupament.
|
I així es van anar succeint les diferents i nombroses generacions de caps i de nanos, així com col·laboradors puntuals (per a la revista, intendents, tresorers, etc) al llarg dels anys. No els mencionarem tots perquè no acabaríem i segur que ens deixaríem algú: Marçal Aguado, Txus Fernández, David Donat, Lluís Valerio, Joan Oliveras, Xavi Isern, Anna Torrella, Mercè Colet, Eugènia Torrella, Eulàlia Guedea, Jordi Pérez, Iolanda Giménez, Carme Bladé, Núria Espinós, Jordi Casal, Miquel Freixa, Marta Argemí, Pep Rius, Quim Soler, Lluís Pérez, Jaume Colet, Marc Freixa, Néstor Uria, Jordi Isern, Albert Gay, Bego Garcia, Isa Arís, Maria Gol, Lluís Freixa, Carme Casas, Albert Valero, Llorenç Badiella, Òscar Puente, Cristina Amat, Xavier Monjo, Laia Llucià, Oriol Baqué, Mònica Ramoneda, Oriol Campuzano, Núria Ribas, Arnau Ulsàmer, Joan Cirici, David Ferrer, Gil Badiella, Oriol Mora, Berta Puente, Esther Vila, Manel Almodóvar, Núria Campuzano, Eli Miralles, Edurne Caballero i un llarg etcètera... acabant amb la generació actual: l'Alex Cuni, Pau Maragall, Adrià Ariño, Marta Gascón, Laura Torrella, Berta Sagristà i Gabo Mattioli entre d’altres. |
